Wednesday 26th April 2017
x-pressed | an open journal
September 26, 2015
September 26, 2015

Espanya: Enric Duran sobre els moviments socials i la via institucional

Author: Enric Durán
Source: La Directa  Category: Protest
This article is also available in: enes
Espanya: Enric Duran sobre els moviments socials i la via institucional

Fa uns anys que no participo activament en moviments socials de protesta i em centro en moviments socials autogestionaris, postestatistes i postcapitalistes. Potser la meva darrera incursió en el terreny de moviments socials, que en podríem dir de masses –sempre és més fàcil protestar que construir–, va ser amb el 15M i el nou cicle de lluites socials, que havia nascut en aquell període. Llavors semblava que l’enfortiment dels moviments socials havia nascut per quedar-se, que hi havia moltes ments, molts braços, compromesos i brillants, per aconseguir una presència en la vida social dels carrers i els mitjans, com feia dècades que no s’havia viscut.

El punt important d’aquell moviment no era només el motiu de la protesta, “contra els polítics i els banquers…”, sinó també com es va autoorganitzar a les places, exercint la desobediència civil i l’autogovern de la vida de les acampades. No semblava que hi hagués cap forma de cooptació des del sistema de partits polítics i per això es va estendre durant força temps. En aquells 2011, 2012, a Grècia, també va haver-hi mobilitzacions a les places que ho estaven qüestionant tot. Allà però van minvar més ràpidament perquè hi havia un partit de coalició d’esquerres radical, que se’l veia amb el potencial de convertir-se en guanyador d’eleccions i anava hegemonitzant les il·lusions de bona part dels nouvinguts als moviments populars. Aquest cicle d’esperança parlamentària havia sorgit poc abans del 2011 i s’ha acabat de forma sobtada al juliol després de la firma del tercer memoràndum. El que ha passat aquest estiu a Grècia és una demostració del problema que us vull plantejar. No parlo del drama de la falta de plans del referent de la nova esquerra europea o de la incertesa del pla B de sortir de l’euro.

Del que no se n’ha parlat tant, i és la clau del tema que ens ocupa, és el temps perdut que ha provocat aquesta il·lusió parlamentària que ha deixat els moviments socials més de dos anys en hores baixes. Això és el que ha fet que no hi hagués tampoc possibilitat d’un pla C, entès com una resposta contundent i alhora constructiva del poble davant el xantatge de la Troika. En comptes de poder popular, a hores d’ara a Grècia llegim desconcert i desesperança. No és només des d’una visió movimentista que això és una catàstrofe a evitar, sinó que ho hauria de ser també per aquells que encara creuen que ocupar les institucions és un pas imprescindible per una transformació radical de la societat. Senyores i senyors, el que s’ha vist a Grècia és que cap govern d’un Estat de la UE pot confrontar la Troika i el capitalisme neoliberal sense el poble al carrer al seu costat. Si Syriza ara s’ha vist impotent, és perquè la seva estratègia en relació als moviments socials del seu país ha estat nefasta des de la seva creació: absorció, cooptació, desmobilització, integració…
El que em porta a escriure aquestes línies és la possibilitat que aquesta mateixa desmobilització social s’estigui començant a produir a Catalunya i a l’Estat espanyol. De nou, hi ha partits polítics que pretenen estar amb el poble però que, sigui per excés d’eufòria o per estratègies electorals, generen falses expectatives en relació al que podrien fer si governessin. El pas a la política parlamentaria i institucional d’un bon nombre dels activistes amb més experiència i reconeixement en els moviments socials ha agreujat aquesta situació; afeblint la lluita al carrer i la seva autonomia, generant divisió en els barris…

Òbviament des de la perspectiva individual cadascú és lliure d’escollir el camí que vulgui, però amb una visió del subjecte col·lectiu la construcció d’una altra Europa no es pot fer sacrificant els moviments socials per poder governar. No em refereixo prioritàriament als àmbits municipals, on s’estan donant experiències de govern local més participatives i obert a les necessitats socials, encara que també es troben sotmeses a les limitacions de les lleis injustes que ara com a autoritats públiques han d’obeir sense poder-les transformar. Sigui com sigui el que passa en l’àmbit municipal, sí que és un element més de l’escenari que s’ha anat construint en relació als moviments socials, sense ser-ne el principal.

Partit és sinònim de dividit; i divisions és el que provoca la política parlamentaria a l’hora d’unir-se al carrer, si no treballem per impedir-ho, seriosament i amb tanta dedicació com es creen noves coalicions per presentar-se a eleccions. Més encara tenint en compte que la suavització del discurs a què es tendeix per guanyar vots, desmobilitza i desvincula els sectors més rupturistes dels moviments… o del mateix partit.

Com Syriza ha constatat, guanyar el govern no és guanyar el poder. I jo afegeixo, que el poder només el podem recuperar empoderant-nos, des del carrer, des dels pobles i ciutats d’aquest continent per desobeir el capitalisme cada vegada que sigui necessari.

Donar suport a moviments de protesta que tinguin una causa justa sempre és positiu, però cal tenir en compte que al final reverteixen cap a la mateixa cultura estatista, que reforça l’autoritat dels governants.
Per generar un potencial emancipador cal també reconèixer i empènyer els moviments que reconstrueixen la vida comunitària, els que estenen l’autogestió, els que demostren que les solucions poden venir des de baix, des de la gent fent xarxa. Cal recuperar les eines per generar un sentiment de solidaritat i comunitat que faci sentir-nos segurs, sense pensar en l’Estat; un sentiment acompanyat d’exemples que ens alliberin de la por que representen les amenaces d’acabar amb les pensions o bloquejar els diners bancaris, situacions, vaja, com les que el poble grec ha viscut i han fet capitular el seu govern, tot i haver realitzat un referèndum en què va guanyar l’OXI a aquell memoràndum.

El discurs de la por que ha doblegat a Tsipras, triomfa per la falta d’alternatives amb què comptaven si volien anar al marge de la Troika i del sistema de poder imperant. Així que amics, amigues, per molt que aposteu per un Estat, faríeu bé de donar suport a aquelles iniciatives que des de moviments socials rupturistes pretenen activar l’autoorganització popular fins al punt que siguin subjectes de nova societat postcapitalista. Només amb la demostració exitosa d’aquestes pràctiques autogestionaries superarem la por a perdre els drets socials que emanen de la gestió estatista i per tant per poder-nos confrontar amb l’statu quo en equilibri de forces.

I davant de la força de l’enemic, sembla prudent pensar que només generant una unitat popular en què conflueixin gent de partits i gent de moviments socials que comparteixin la visió rupturista amb el capitalisme es podrà vèncer. Ara bé, perquè es pugui donar una col·laboració exitosa entre partits i moviments socials no estatistes hi ha moltes coses que haurien de canviar.

Encara en la distancia, m’arriben comentaris de confusió, gent que com que no volen entrar en la dinàmica partidista, no sap en quin moviment social implicar-se per sentir que realment participa de la unitat popular. Sense poder-ho viure a prop com m’agradaria, entenc que aquesta relació no s’està portant bé i hi ha mancança de processos amplis prou empoderats, transversals i units, per respondre al repte del trencament amb el sistema actual.

Sembla evident que el focus que han agafat en el terreny electoral molts activistes de diferents àmbits i sectors, ha tingut unes conseqüències poc positives per la consolidació de diferents moviments socials.
Un exemple n’és l’àmbit mediàtic: resulta que si fa uns anys, després de tants esforços personals i col·lectius, teníem activistes amb presència mediàtica, posant sobre la taula els assumptes candents des del carrer, ara els tenim reconvertits en polítics, parlant des de consistoris, fent promeses electorals o criticant altres partits.

I quina presència tenen ara els moviments socials als mitjans de comunicació? On ha anat a parar en l’imaginari col·lectiu, el fet de fer política, fora de les institucions?

Cal tenir en compte que el sistema actual premia la participació en les institucions mentre dificulta tant com pot les lluites socials i populars. Els activistes dels moviments socials no tenim la sort de tenir els aparells mediàtics pendents de cada cosa que diem i fem. Només arribem a la gent, després de temps i temps, de treball de formigueta i sovint amb els mass media desviant les qüestions que realment volem expressar. No tenim el finançament dels diners públics per la nostra activitat ni dels nostres companys de feina política, ni en línies generals el temps per abocar-nos en la construcció del moviment com a primera activitat.

També ens passa que podem ser reprimits, amb el perill que la feblesa del nostre entorn i la saturació de fronts ens deixi en l’oblit. Tot això significa que l’autoorganització popular des dels moviments socials s’hauria de cuidar molt; amb tanta o més cura com la que es posa per crear nous partits polítics. I si això no s’ha fet així aquests darrers temps, ja fem tard per corregir-ho.

Com podem fer que des d’uns moviments socials on en molts casos predomina una visió crítica sobre el parlamentarisme es col·labori en un procés d’unitat popular amb aquells que en formen part? Potser el primer és que des d’aquests moviments socials antagonistes a l’activitat dels partits també és vegi la necessitat de confluir als carrers. Segurament n’hi haurà que triguen a veure-la o que no la veuran mai, aquesta necessitat, però molts d’altres la podem viure com a necessària, per alguns motius com l’excepcionalitat del moment històric i la manca de capacitat per construir alternatives sòlides al marge del capitalisme si no es conflueix amb moviments més amplis.

Així, personalment, per construir una real unitat popular, podria cooperar amb aquells que us creieu la via institucional, sempre i quan, col·laboreu amb els moviments socials des de la premissa d’un treball d’igual a igual, i alhora des del respecte en la diferència. Això es pot fer, esforçant-nos totes en què no se sobrepassin una sèrie de línies vermelles (ara que estan tan de moda):

  1. Respecte mutu. Jo respecto que tu vulguis usar la via parlamentaria, si tu respectes que jo no vulgui. Jo respecto que tu vulguis tenir un Estat, si tu respectes que jo no en vulgui cap. Per exemple, respectar vol dir tenir en consideració l’existència i legitimitat de pràctiques d’autogestió al marge de l’Estat, quan es tiri endavant un procés constituent.
  2. No cooptació ni cap mena d’utilització no consensuada de les accions dels moviments socials per part dels partits polítics. Això implica també respectar i fomentar que les lluites socials tinguin la seva pròpia veu i no aprofitar els mitjans que busquen abans al partit, per passar-hi al davant.
  3. Reconeixement de l’autonomia dels processos d’autoorganització popular i el seu doble vessant destituent i instituent. El vessant instituent inclouria el dret a no participar del contracte social amb l’Estat – sigui quin sigui- i construir nous contractes socials des de l’autoorganització popular.
  4. Quan s’actua en l’àmbit parlamentari i com a portaveus polítics cal ser coherents amb la col·laboració que es busca al carrer i tenir en consideració les necessitats dels moviments socials rupturistes.

Aquí un problema greu que se sol presentar és que l’acció parlamentària i de comunicació dels polítics té com a prioritat caçar nous votants o mantenir els que ja té, tendint a silenciar els moviments socials que no els donin vots. Dit això, cal entendre la importància de la cooperació que estem parlant de cara a la coherència del que es diu. Des dels partits. Així, se’m fa un exercici de ciència-ficció pensar realment en un “sí que es pot” o en un “canviar-ho tot” sense comptar amb un moviment i un subjecte popular capaç de desobeir, des de la quotidianitat; amb focus o sense; per molts xantatges i atacs que es rebin. No podem pensar seriosament a recuperar la sobirania integral sobre les nostres vides si no estem preparats per desobeir, sigui a l’Estat Espanyol, a la Troika, els bancs o les corporacions. Ara i cada cop que sigui necessari.

Així doncs, donada la tendència d’aquesta conjuntura actual i el perill de què la parlamentarització de la vida pública deixi en segon o tercer terme l’imprescindible paper dels moviments socials, cal actuar.

Davant de tot l’exposat, he decidit reprendre la participació en debats amb subjectes polítics i socials que aposten per la via estatista, per defensar que sense moviments socials desobedients no superarem el capitalisme ni les diverses tiranies que patim. Espero poder-ho compaginar amb el llarg camí de construcció d’una pràctica autogestionària al marge dels estats, que em té ocupat aquests darrers anys; inclosos aquests tres darrers en clandestinitat que em limiten perquè no puc estar en els carrers amb vosaltres.

Per estrenar aquest canvi d’etapa, he decidit participar en els debats al voltant del 27-S i la probable independència de Catalunya, proposant alguns temes estratègics que hi trobo a faltar i que veig importants per la generació de respecte i complicitat amb uns moviments socials rupturistes i desobedients que es puguin enfrontar al capitalisme.
Crec que val la pena comptar amb aquests moviments socials perquè només trencant amb el sistema actual serà possible afrontar els desequilibris econòmics, socials i ecològics que vivim. També crec que pot ser una bona oportunitat per aquests moviments socials perquè un nou Estat respectuós amb les sobiranies que decideixin autogovernar-se des de baix podria ser un exemple important pel món.

El xoc de trens que es preveu després d’aquestes eleccions està posant la desobediència en boca de moltes persones, però semblaria que, en la línia del que he anat alertant durant aquest text, aquesta paraula tan important s’està situant en l’imaginari col·lectiu com quelcom que dependria només de les institucions del nou país. Podem arribar a preveure que la plena diversitat ideològica que podria formar una majoria pel nou Estat assumís una acció institucional desobedient en el cas de la independència; ara bé, sembla ben poc imaginable que també l’assumissin per trencar amb les polítiques neoliberals de la UE. I això ens porta de nou a l’exemple de la capitulació de Tsipras…. No seria molt més assenyat i realista que la ruptura amb el capitalisme, es prepari també des de la rebel·lia de l’autoorganització popular de forma que si als polítics els hi tremolen les cames, hi sigui el darrere el poble autoorganitzat per aplicar la voluntat popular?

Per defensar aquesta visió i portar-la a debat, faré campanya pel 27S i tantes vegades com calgui.

This article is also available in:

Translate this in your language

Like this Article? Share it!

Leave A Response