Sunday 30th April 2017
x-pressed | an open journal
September 26, 2015
September 26, 2015

Espanya: La solitud de l’apàtrida

Source: La Directa  Category: Letters from home
This article is also available in: enes
Espanya: La solitud de l’apàtrida

Foto de El telar de la Loba. El regreso a casa.

M’hauria agradat sentir entusiasme davant la mobilització ciutadana que commemorava el passat 11 de Setembre, la festa nacional de Catalunya. Veient les cares alegres i il·lusionades, vaig intentar esbossar jo també un somriure. Però només em venien ganes de vomitar en veure tantes banderes. Ho sento. És una cosa que ens passa a alguns.

Evidentment, com a català preferia una avinguda Meridiana plena capaç de desafiar el govern espanyol, encara que aquest desafiament fos un remake dels Jocs Olímpics del 92. Manifestar-se no consisteix a inscriure i participar. Ho confesso estic tan desorientat com un estranger.

Alguns som estrangers entre els estrangers, però ens en recordem molt bé que un dia el President Mas va haver d’entrar en helicòpter a un Parlament bloquejat per uns impresentables que cridaven “Ningú no ens representa”.

Ara el President Mas, protegit en una llista electoral, ha renascut pur i immaculat havent-se desprès de retallades i corrupció. És el que Carl Schmitt, el gran inventor del decisionisme ara tan en voga, anomenaria “el miracle de la política”. Nosaltres, perquè no oblidem, hem pogut subsistir dins la bombolla.

A l’interior de la bombolla nacionalista falta aire. Explicaré què és la bombolla nacionalista. Aquesta maleïda bombolla té la forma lògica d’un doble vincle, és a dir, es tracta d’una situació en què dos missatges contradictoris xoquen entre si, i en la seva retroalimentació, impedeixen qualsevol possibilitat de sortida. El discurs nacionalista espanyol i el discurs nacionalista català.

¿Espanya o Catalunya? “Defineix-te”. “Has de mullar-te, no valen les excuses”. La violència es fa íntima, asfixiant.

L’espanyolisme mobilitza els legalismes més estúpids i les passions més baixes. Cal respectar la LLEI com si la llei fos cosa sagrada, quan és la plasmació d’una correlació de forces.

“El que voleu és impossible”, afirmen tranquil·lament, quan lluitar per fer l’impossible real és el que dignifica una lluita. I, finalment, l’espanyolisme apel·la a la por que és l’argument més revelador de la impotència.

Per la seva banda, el catalanisme independentista, ignorant completament a la meitat de la població, s’entesta a construir la voluntat d’un poble. En aquest cas, es mobilitzen passions altes com l’esperança, ja que són les que millor funcionen en un relat èpic.

Però, en realitat, tot s’hi val. Des de la manipulació de la història a la crida més descarnadament raonable: “tindrem més diners per a nosaltres”. En definitiva, a la basta i sempiterna prepotència espanyola es respon des d’una afirmació que té molt de ressentiment i d’engany, tot i vestir-se de somriure il·lusionat.

El discurs nacionalista simplifica, despolititza tot el que toca, i sempre és conservador. La seva afirmació és pobre, sempre llastada de victimisme. “Tu ets dolent, per tant jo sóc bo”. No sap sortir d’aquí. Necessita imperiosament un Altre com a boc expiatori.

L’altre dia vaig anar a comprar el diari, i el quiosquer molt seriós li deia a un client: “Ja tinc ganes que entrin els tancs per la Diagonal”. Com que no volia discutir, no li vaig preguntar si sortiria ell a detenir-los.

Perquè el que ara està succeint és que el conte de fades independentista es topa amb el conte d’horror espanyolista. Cada vegada queda menys aire a la bombolla. Com trencar aquest doble vincle tan absurdament esgotador? Existia una possibilitat, segurament incerta perquè gairebé ni va arribar a existir.

Que Catalunya es constituís en una anomalia, en una veritable anomalia capaç de contagiar els altres pobles. Una anomalia i no una unitat política. Va ser durant el 15M i per uns instants.

Una Catalunya integrada en una altra Espanya que, potser, abandonaria el seu nom. Certament, no vam saber fer-ho, i a molt pocs va interessar pensar aquesta unió sense unitat. Espanya va preferir fer-se ridículament forta en la seva extrema debilitat.

Catalunya es va conformar amb un Estat propi enganxat al cul. El seu major somni. Quin trist destí! Per aquell temps des d’Espai en Blanc havíem tret una revista que portava per títol: “Catalans un esforç més!”. Ens vam quedar sols, tot i que tothom es va mostrar molt comprensiu.

Franz Fanon, el gran lluitador per la independència d’Algèria, ja ens avisava: “No rendim tribut a Europa creant Estats, institucions i societats que s’inspirin en ella. La humanitat espera de nosaltres alguna altra cosa que una imitació, que no seria més que una caricatura obscena”.

Aquest intent d’una experimentació política seriosa i conseqüent no existeix. Els partits del sistema amb la seva nova llista tramposa, la marca blanca dels antics comunistes que mai trencaran un plat perquè sempre són els primers a vendre’s.

Senyor Coscubiela (tercer de la llista): se’n recorda de quan subjectava amb força la porta de CCOO per donar temps a l’arribada de la policia i així aturar-nos, mentre els seus esbirros ens colpejaven ferotgement?

Sí, a nosaltres, a aquells impresentables que l’any 1999 tan sols volíem llegir-los un petit manifest d’homenatge en agraïment pels molts sacrificis que han fet sempre per la classe treballadora. L’endemà, en la premsa ens van acusar de ser un grup feixista.

I queden els amics independentistes que creuen poder ser, alhora, anticapitalistes; que creuen que l’Estat propi és simplement un pas necessari. És cert, no hi ha tant cinisme. No obstant això, creuen massa.

Per exemple, creuen que aquí la lluita nacional coincideix amb la lluita de classes. En aquests moments de la història no sé molt bé què és la lluita de classes, encara que puc imaginar-m’ho, perquè l’estem perdent. Però sé molt bé que no té res a veure amb una lluita nacionalista.

Veient l’ambigua relació de la CUP amb el nacionalisme català hegemònic, em recorda exactament el paper de l’extrema esquerra respecte a l’esquerra de l’Estat dels Partits. I no dic més.

El fil musical no cessa dins de la bombolla: “El vot de la teva vida”, “Governem-nos”, “Sí que es pot”… La irrupció de categories de la política moderna -Estat nació, el poble com a unitat política, la construcció d’una identitat- en un marc postmodern té l’estrany efecte de crear un gran simulacre, en què res és el que sembla.

Es tracta d’un bluf extremadament seriós, i alhora, totalment risible i patètic. S’esgota el temps i cal parlar clar. Has de definir-te. Votaràs a favor o no de la independència de Catalunya? Sí o No?

Com que no hi ha una resposta col·lectiva que trenqui el doble vincle, l’única que se m’acut i serveix com una moral provisional a la cartesiana és “Preferiria no fer-ho”. “Preferiria no fer-ho”, que és el que responia Bartleby cada vegada que era acuitat. Però jo no em quedaré com ell a l’oficina fins a morir-me de gana. D’acord. Defenso el dret a decidir.

Jo vull el meu dret de fuga. Vull fugar-me, i no haver de respondre a una pregunta que no m’interessa. Ser un apàtrida que com que no està lligat a res, a res deu reverències.

Assajar l’internacionalisme impossible, perquè per aquest impossible si em val la pena lluitar. Què es tracta d’una sortida personal? Qui ho pensi és que no m’ha entès.

“No sóc res i ho hauria de ser tot”, afirmava Marx. Mai sabran quants som ni mai podran contar-nos.

En la solitud de l’apàtrida es troben la força de l’anonimat i la força de dolor. Per això és inaccessible a la mirada del poder. Odiem a tots els tertulians. En el dia a dia, no ens perdem en necieses, anem a l’essencial. I els diumenges somiem… que un moviment subversiu escombrarà per fi aquest escenari de cartó pedra.

This article is also available in:

Translate this in your language

Like this Article? Share it!

Leave A Response